27 de novembre de 2017

D'aneguets, peluixos i al·lèrgies

En quin moment una persona deixa enrere la infantesa? M'ho pregunto perquè l'altre dia la meva neboda, la Ruth, que té 15 anys, em va dir que no entenia què feia un aneguet amb un osset de peluix. 


Justament ella, que sempre ha sigut bastant infantil, que fins fa no res encara arrossegava un peluix de quan era petita, que té tota una col·lecció d'amigurumis... Suposo que això de mirar-se les coses amb ulls d'adult és una fase més de l'adolescència... És aquell  moment en què abominem de tot el que ha format part de la nostra infantesa. En el meu cas aquesta fase va venir fins i tot agreujada per una joventut en ple moviment grunge -sí, sí, ja tenim una edat-, la qual cosa em portava a detestar qualsevol cosa bonica. El color rosa, els unicorns i el washi tape m'haurien provocat com a mínim al·lèrgia. I encara queda una rèmora de tot allò, però la veritat és que aficionar-me al ganxet i als projectes craft m'ha reconciliat amb les coses boniques. 

Per exemple, quan vaig veure aquest aneguet amb el seu osset de peluix no m'hi vaig poder resistir. És un disseny de Little Aqua Girl, tot i que la seva botiga a Etsy es diu Bubbles & Bongos. I és un disseny impecable, al qual no tinc absolutament cap crítica. I a més el preu és supercompetitiu, ja que la majoria de patrons d'aquesta dissenyadora australiana estan al voltant dels 3 euros, quan altres dissenyadores, i no pas les més reconegudes, cobren fins a 7 euros per un patró sense cap disseny gràfic i amb poques fotos del procés.


Només tinc una crítica, però a mi mateixa. I és que vaig fer el peluix amb el mateix fil que l'aneguet i, per tant, em va quedar un pèl més gros del que hauria volgut.


Sigui com sigui, el resultat és adorable. I segur que, d'aquí a uns anys, la Ruth també es reconciliarà amb la seva infantesa i amb les coses boniques. 

12 comentaris:

  1. Hola Judith...te entiendo pero que muy bien!
    A estas alturas adoro el rosa, lo cuqui (esta palabra hace tiempo me daba urticaria)todo lo que acaba en ito...y sobretodo adoro un patito amarillo agarrando su osito de peluche ja ja ja
    Una pareja preciosa!!! pero a los 15 años hay muchas cosas serias que pensar, y los amigurumis son cosas de peques y de adultos total, los de en medio están en otra fase ja ja.
    Besotes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja. Es verdad lo de las fases... Sea como sea yo prefiero la fase en que a alguien le gusta un patito con su oso de peluche. Es decir, la fase en que estamos tú y yo. Jajaja. Gracias, Anni.

      Elimina
  2. Ohhhhh es genial! Yo con esto de los amigurumis tambien me estoy volviendo cuqui jajajaja. Me encanta esta pareja! Son adorables, dignos de apachurrar.
    Un besazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ay, es que esto de los amigurumis nos está ablandando un poco. Jajaja. Pero es verdad que son tan adorables... Besos a ti, Luna, y gracias por la visita.

      Elimina
  3. Jejeje
    Todo son fases en la vida…
    Tu pollito me encanta! Y coincido en lo que dices del patrón… a mí me gustó mucho hacerlo y me pareció que estaba genial explicado… ningún “pero”!
    Un besote

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, recuerdo que descubrí el patito en tu blog. Y coincidimos: el patrón es de 10! Un besazo.

      Elimina
  4. Jajaja, los 15 años es una fase mala... aunque yo recuerdo que a mi me dio por coleccionar peluches de las ferias, no fue hasta los ¿23? cuando decidí deshacerme de todo muñeco, incluso me regalaron algún que otro peluche y terminó en Cruz Roja, mejor para un niño que para mi...

    Hasta que conocí los amigurumis... jajajajaja! tengo por toda la casa! Eso sí, rosas ninguno, le tengo una tirria al rosa... y mira que es un color bonito, pero intento evitarlo.

    El patito lo veo precioso! la autora sabe como plasmar la dulzura en sus patrones, y el oso, aunque haya salido un poco grande, creo que es ideal!! además... todas sabemos que hay peluches de muchos tamaños, no?

    Un besazo guapísima!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Steffy. Es verdad que la fase de los 20 también tiene tela. Te lo digo yo, que hace más de 20 que tuve 20. Con lo del rosa tengo que confesar que lo mío es vergüenza. Por ejemplo, tengo un pijama rosa pero no me atrevería a salir a la calle de rosa. Jajaja. Es que no he superado la fase todavía... Muchos besos.

      Elimina
  5. Pues yo creo que nunca llegué a renegar del todo de las cosas bonitas ni de los muñecos. En el tema de la ropa sí que tuve mis cosas, estuve años sin querer ni faldas ni vestidos, creo que quedé saturada de niña. Pero ya me reconcilié con ambas prendas hace tiempo y los vestidos han sido un gran "redescubrimiento", son una maravilla, no hay que pensar qué te pones de parte de arriba y de abajo, lo sacas del armario y listo, ya estás vestida.

    Tu patito es preciosisísimo, super dulce. Me encanta. Y el osito aunque un poquito grande le queda bien.

    Bicos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y menos mal que llegaron las reconciliaciones y los redescubrimientos! Mil gracias, Leti. Eres un sol. Bicos.

      Elimina
  6. Doncs si l'adolescencia és una edat en que renuncies a tot allò que et fa sentir petit o que els altres t'hi vegin...encara que com bé dius amb l'edat recuperes aquesta estima per les coses boniques. Encara que em sinceritat et diré que el rosa i jo encara no ens hem reconciliat. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Mabel. Però mentrestant estic trista perquè la meva neboda no voldrà més amigurumis... ;) Amb el rosa jo encara estic en fase de rehabilitació: per estar per casa encara, però per sortir al carrer ni parlar-ne. Hahaha.

      Elimina